El poder i la tristesa

el que vol dir realment xarnego

El desembre de 2022 vaig escriure això sobre Jorge Javier Vázquez, que havia de ser per Núvol però al final, com que havien passat massa dies del tema, no vam publicar. Com que torna a ser rellevant, perquè Uclés fa exactament el mateix que va fer Jorge Javier Vázquez, el penjo aquí sense editar.

***

Hi ha una escena deliciosa a “La conquista del aire”, de Belén Gopegui. Un home planeja deixar la seva parella. Fa dies que prepara les frases exactes, i al final li diu que és clar, busquen coses diferents ara mateix, ella vol una cosa i ell en vol una altra… estaràs millor sense mi. Ella no li deixa passar. No em venguis motos, li diu: atreveix-te a dir-ho, no és tan greu. Digues que em deixes. Ell s’hi resisteix: no és que et deixi. Ella el talla: Santi, no ho acaparis tot per a tu. Te’n vas, d’acord, però no et quedis amb el meu dret a estar trista.

Ell sent la confusió del moment. Potser, en realitat, no vol deixar-la? Però sobretot se sent ferit en el seu amor propi, “descobert, perquè, pensa, ella té raó, s’ha comportat com el guanyador d’un partit que a més reclama per a ell la dignitat de la derrota”. (...) “Ho volia tot, el poder i la tristesa. Un cínic, sí, un acaparador”.

Tot i que Gopegui escriu el 1998, el que el Santi sent no ha deixat de ser crucial — per guanyar tranquil, no n’hi ha prou amb el poder, cal la tristesa. Sigui un signe de virtut moral, una herència cristiana, o simplement la culpa per viure al primer món mentre arreu tot s’esfondra (heu vist el World Press Photo d’aquest any?), tothom està desitjós d’ajudar el feble. La simpatia pel feble és l’única simpatia políticament acceptable, i això ho veiem en tot: en els escriptors que s’han de presentar com a “joves” per pidolar atenció, en la vindicació dels orígens humils per a fer païbles els èxits, en l’enfocament cultural d’ajudes i converses; en la paraula xarnego.

En un famós tall de l’antic APM, de l’època que Carles Capdevila i Antoni Bassas el feien a la ràdio, Xavier Trias explicava que li preguntaven si aniria a un logopeda perquè li ensenyés a pronunciar la erre. “I jo dic, per què, si ja m’han fet conseller?”

Trias no sabia que sempre s’ha de ser el feble: Jorge Javier Vázquez sí. Ho sap i, per això, quan ha de justificar a tv3 per què no parla un borrall de català, no li val cap fanfarronada de guanyador, cap equivalent del “ja m’han fet conseller”, res de “doncs nano, m’ha anat d’allò més bé”. Jorge Javier Vázquez necessita ser víctima de la seva situació. Per això va respondre que el català li feia vergonya i que s’havia fet servir per separar, mentre Ustrell assentia compungit, com un digne representant de tots els catalans àvids d’algun feble en qui clavar la compassió.

Estic segur que Catalunya és plena d’espanyolistes acèrrims, que només farien la de JJV per a cobrir-se les espatlles, però sé també, perquè en conec una pila, que hi ha un altre grup de castellanoparlants ben diferent. Castellanoparlants que no se senten còmodes amb el català; en van saber prou com per passar per l’escola sense massa entrebancs, però el seu entorn de socialització mai no els en va demanar més, i mai ha estat la seva llengua. N’hi ha tants, sospito, que, a nivell democràtic, la cosa és ben bé a les seves mans. I heus ací la clau: ells, com tot habitant del nostre segle, són ben sensibles a les demandes morals del feble. Per això el perill per l’espanyolisme és que descobreixin que la seva incomoditat amb el català no és l’empremta d’un greuge sinó el signe d’un privilegi. Que descobreixin que, lingüísticament, ells no són el dèbil. És crucial per a l’espanyolisme que ells es considerin el feble, o les seves simpaties podrien canviar. Per això és tan necessària la mitologia que JJV escampa: i com que ja duu tants anys en marxa, es difícil imaginar que els castellanoparlants de què parlo tinguin avui en dia una relació neutral amb el català. Fa anys que reben aquesta avui risible mitologia segons la qual és la llengua dels burgesos, que JJV ja només va saber justificar amb una cita antiga de Ferrussola que li va haver de servir Ustrell (sempre atent). Una mitologia de greuge i separació, gairebé de racisme. Aquesta mitologia és la tristesa que sosté el poder. Si en algun moment s’esfondrés, si la seva concepció de la situació lingüística canviés, podrien de sobte sentir una perillosa simpatia per vés a saber quina causa. Això és, per cert, el que l’1-O va aconseguir — de sobte hi havia policies amb porres i era cristalí qui era el feble, i per això aquell dia un bon grapat de no-independentistes van sortir a defensar les urnes. Per això fa falta la paraula xarnego: perquè vol dir espanyolista amb pretensió de ser el feble.

Tothom estima el feble. Per això el vencedor necessita presentar-se com a perdedor i JJV fa el petarrell a tv3. Espanya té el poder amb tota tranquil·litat, perquè conserva la tristesa. És una lluita bruta, perquè a ningú li agrada que li facin veure els seus privilegis, i no sé com se subverteix aquesta mitologia, però, si més no a nivell democràtic, em sembla el pal de paller del país. Ser el feble. Quin remei. Quina mandra.